Relaciones interpersonales en la era del post-confinamiento. Autora: Elia Garcia

Juliol de 2014, primer dia d’aventura per Namíbia, dues amigues viatgem en 4 x 4, al nostre aire. Rumb al sud, circulo per l’esquerra, seguim indicacions escrites de l’agència per a sortir de la capital, Windhoek; difícil combinar tant de caos: el circulatori, el de conduir a l’inrevés, el de l’anglès, el de la lectura de mapes irreals… Ens perdem irremeiablement: estem en el nord? Ens hem sortit de la carretera principal, conduïm per un poblat enorme, muntanyes de cases de uralita, molta gent; continuo conduint, veiem un accident de cotxe i sembla que hi ha un policia de trànsit. Ens aturem a 100 metres. Sortim les dues del cotxe, anem cap a ell. Preguntem i ens indica: reculeu i agafeu aquesta avinguda principal, porta al centre de la ciutat. De tornada al cotxe, veiem moltíssima gent envoltant-lo; una adolescent se’ns creua corrent i ens crida al seu pas alguna cosa que a penes entenc, encara que en un segon el processo i comprenc:…broken your window…

Estàvem en Katutura (“el lloc on no volem viure” en Herero), un barri de més d’un milió d’habitants sobrevivint en barraques, sense tot just treball, encara que net i ordenat; una marginalitat que envolta els supervivents de l’època de l’esclavisme de l’apartheid sud-africà que va acabar a principis dels 90, fa molt poquet… No estava en el nostre pla de viatge. Recomanen fer la visita amb agències especialitzades i en contacte amb els responsables civils de la població; és un entorn encara en construcció de relacions humanes sanes.

El contrast entre dues dones soles, de blanquíssima pell, i el grup d’homes que ens envoltava, negre fosc, era brutal i sens dubte podia semblar molt perillós. La finestra trencada del copilot i la reacció de les gents del lloc m’indicaven que aquell era un atac que no es podien permetre. Al costat de les cases, les dones intentaven ajudar amb escombres a netejar els vidres del seient. Al costat de la carretera estava jo intentant dialogar amb el més ancià, que assenyalava amb el braç a un grup que perseguia a dos nois pujol amunt: portaven la meva motxilla, la que vaig deixar oculta darrere del seient i que només contenia una càmera amb poques fotos. Els van enxampar. Em van portar la motxilla. Es va acostar el policia de trànsit d’abans, ens va indicar que esperéssim per a anar a comissaria, a uns 500 metres d’allí. Es va acostar més policia, va aparèixer una dona, l’única entre tots ells; vestida amb uniforme verd i barret imponent em va somriure i em vaig tranquil·litzar. La meva mirada i inclinació de cap en senyal d’agraïment cap a ella li va arribar i em va tornar a somriure… Que meravellós pot ser un somriure…

De seguida dos cotxes ens van donar instrucció d’encaixar el nostre entre ells i sortiríem d’allí. Us he dit que estàvem en el barri més conflictiu de Namíbia i un dels més perillosos de l’Àfrica subsahariana?

Arribàrem a un recinte barrat i vigilat, la comissaria. La dona uniformada de verd ens esperava dins, ja darrere del taulell enreixat. Mentre ella anava escrivint a mà i en anglès perfecte un informe, van arribar els dos pispes detinguts, van passar pel nostre costat, van entrar en el recinte tancat i per una porta central vaig suposar que els portaven als calabossos. La redacció de l’escrit transcorria amb lentitud i bona lletra, literalment. Parlem una mica, em va comentar que ella no patrullava pels carrers de Katutura, no ho feia cap dona. Van anar a buscar-la allí perquè, fent una excepció, vingués a acollir-nos. De seguida em vaig adonar: volien tranquil·litzar-nos amb la seva presència, i de debò que ho van aconseguir.

L’informe no era tal, sinó una denúncia: volia que la signés acusant els nois. Però jo no els havia vist en persona cometre el delicte i em negava a fer-lo. Ella tenia temps, insistia, amb suavitat i amb fermesa. M’ho va explicar i ho vaig entendre: necessitaven fer constar d’alguna manera el que havia passat per a poder actuar amb aquells nois. Com deia abans, la comunitat no s’ho podia permetre. Començaven a veure una nova llum, i aquests comportaments calia aïllar-los i corregir-los. Sobretot perquè el turisme s’estava convertint en una espècie de nova manera de generar treball i alegria en aquell entorn tan fràgil.

Consensuàrem i vaig signar un relat on donava a entendre amb paraules semblants a “sembla ser que”, i afegint que les gents del poble, a les quals vaig veure córrer darrere d’un parell de persones, em van retornar la motxilla sostreta. La dona-policia va quedar satisfeta. Vaig entendre que acabàvem d’integrar-nos en la seva col·lectivitat, almenys aquest dia i a aquesta hora, fent el que en el seu conjunt aquesta necessitava per a harmonitzar-se de nou. No oblidem que amb la nostra presència, òbviament sense voler-ho, va ocórrer un fet desestabilitzador.

Dues hores més tard ens van portar un altre 4×4 i seguim el nostre camí al desert més antic del món, el Namib.

Aquesta anècdota ens pot semblar un esdeveniment llunyà a nosaltres; ben al contrari, sabem que l’hem pogut viure situacions d’aquesta mena de naturalesa, alguns més que uns altres, en els nostres entorns laborals, familiars, socials, comunitaris.

Treballant com a directiva d’equips en l’empresa privada, des de les primeres setmanes en aquest tipus de responsabilitat ho vaig veure clar: l’equip ha de ser de confiança i tenir confiança en i entre els seus membres. En Katutura vaig reafirmar la filosofia de la vida en grup:

• No importa el que tinguis, importa el que ets, la teva naturalesa humana.
• La sensibilitat a viure el “nosaltres” la tenim de naixement. Som animals socials, tenim un cervell social que ens permet connectar instintivament amb els altres. Sigui com sigui la teva aparença física, el teu estatus econòmic, els teus bens materials, el teu origen, la teva cultura i la teva educació, el nosaltres existeix sempre en les relacions del “aquí i ara”.
• En qualsevol circumstància, temps i lloc fem grup.
• L’harmonia de la vida col·lectiva ha de ser preservada per tots els integrants: la responsabilitat neix en l’individu i després es fa una posada en comú.
• El bategar comú d’un grup es nodreix del que uneix als seus individus.
• La persona més escoltada d’entrada és el que té la veu de l’experiència.
• La veu la donem als que, amb la seva experiència i autenticitat, demostren que procuren pel conjunt.
• La nostra responsabilitat, començant per un mateix, és confiar en aquesta veu-líder, o no fer-ho, o no fer ni una cosa ni l’altra.
• Tot acte genera conseqüències, per acció o omissió. La confiança, o desconfiança, es genera en cada actuació.
• Comportaments distorsionadors de la pau en les relacions de la comunitat han de ser identificats, perseguits, aïllats de la resta del grup, corregits i, si és necessari, expulsats (un bon símil és comparar aquesta acció amb el que actualment estem fent amb el COVID19).

Sóc una enamorada de l’Àfrica subsahariana. En un dels meus viatges per la zona, una nit vaig dormir a la intempèrie en la qual diuen és l’àrea d’on va sortir l’Homo Sapiens, el nostre inici com a espècie humana: el Makgadikgadi, una regió avui àrida en Bostwana l’origen de la qual va ser un dels llacs més grans de l’Àfrica que es va assecar fa més de 200 mil anys.

Del sud del continent africà també prové la filosofia ancestral Ubuntu, impressionants reflexions socials que, al meu entendre, necessitem observar i integrar en les nostres relacions per a poder recuperar-nos i transformar-nos. Quantes coses provenen d’aquesta zona, veritat? Casualitat, causalitat?

El Ubuntu contempla a la Humanitat com un tot i està en l’extrem oposat de la filosofia de l’individualisme. Apel·la a la solidaritat del grup i, en aquest sentit, encaixa a la perfecció amb la conducta de molts pobles africans; el grup és on els seus individus es donen suport uns a altres per a sobreviure en entorns normalment hostils. Com va fer l’Homo Sapiens en els temps de mamuts i altres entorns agressius.

Aplicada a Sud-àfrica, ara en pau després de tants anys d’apartheid, va ser aquesta filosofia la que va guiar en tot moment a la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, creada per Nelson Mandela; la que va il·luminar el naixement de la nació de l’Arc de Sant Martí, com es coneix avui a aquest país. Amb l’excarceració de Mandela en 1990, Namíbia va abandonar l’apartheid, i així també Katutura va començar la seva regeneració.

“En aquells vells temps en què érem joves, viatjàvem a través del país. Ens deteníem als pobles i ningú ens donava menjar o aigua. Una vegada, en una d’aquestes parades, la gent ens va donar menjar i, et dic, aquest és un aspecte de Ubuntu, però el Ubuntu té molts aspectes. Ubuntu no significa que aquesta gent no hagi de guardar per a si mateixos, la pregunta és: estàs per a fer alguna cosa amb la finalitat de formar part de la teva comunitat per a així anar millorant-la? Aquestes són les coses importants de la vida i si algun pot fer això és una cosa molt important que hauríem d’apreciar”. Així va definir el mateix Mandela al Ubuntu durant una entrevista que li va realitzar el periodista Tim Modise.

La frase “Sóc perquè nosaltres som” és un bon intent d’emmarcar al Ubuntu.

L’arquebisbe i també Premi Nobel de la Pau sud-africà Desmond Tutu ho va expressar així: “Una persona amb Ubuntu és oberta i està disponible per als altres, dona suport als altres, no se sent amenaçada quan uns altres són capaços i són bons en alguna cosa, perquè està segura de si mateixa ja que sap que pertany a una gran totalitat, que es decreix quan altres persones són humiliades o menyspreades, quan uns altres són torturats o oprimits”.

Alejandro Magno ja ho va dir: de la conducta de cadascun depèn la destinació de tots.

Uns mesos abans del confinament estava ficada de ple a generar i expandir coneixement sobre les relacions humanes basades en el Ubuntu, quan entre lectures reflexives va caure a les meves mans un article de Víctor Corcoba Herrero en Diari 16, publicat el passat 24 de febrer. Es titulava “Desafiament permanent i propòsit comú”, molt recomanable la seva lectura; en ell ja ens detallava els seus pensaments al voltant de la família humanitat, i ens urgia: “Ja està bé de perseguir el poder i de perdre humanitat”. I entre altres reflexions, ens deia: “Els grans avanços sempre són més duradors i autèntics si es protagonitzen des del poble i per al poble, participant aquest dels fruits del progrés.”

Ho relata així un conte africà molt popular:

“Un antropòleg va proposar un joc als nens d’una tribu africana. Va posar una cistella plena de fruites prop d’un arbre i els va dir als nens que aquell que arribés primer guanyaria totes les fruites. Quan va donar el senyal de córrer, tots els nens es van agafar de les mans i van córrer junts per a agafar la cistella, després es van asseure junts a gaudir del premi. Quan l’antropòleg els va preguntar per què havien corregut així, si un només podia guanyar totes les fruites, van respondre:

Ubuntu, com un de nosaltres pot ser feliç si tots els altres estan tristos?”

Estem al maig de 2020, Fase 0 de la desescalada a l’espera de començar la nova era post-confinament. Escric aquest article en les hores prèvies al meu passeig diari, per fi permès per les autoritats competents en el nostre estat d’alarma. La meva convicció s’ha reforçat en aquest període de reclusió: les relacions humanes basades en el Ubuntu ens fan vibrar cohesionadament per a focalitzar-nos en els canvis que necessitem com a persones, com a societat, com a Humanitat, en un món híper-globalitzat. Ho estem vivint: ens diuen que hem de respectar l’aïllament social i contestem que “què t’ampatolles”, que serà distanciament físic per obligació i cautela, però que de deixar les relacions socials ni parlar-ne. I ens llancem a un nou frenesí de reunions per internet, vídeo-trucades amb tothom, assajos múltiples on-line, cursos i tallers per Zoom/Hangouts/Teams/Skype/Jitsi…, i tot allò que la tecnologia actual ens permet per continuar considerant-nos animals socials, humans, per continuar sent persones. I trobem molt a faltar les abraçades reals…

Com va dir Joan Quintana, fundador de l’Institut Relacional, en una xerrada on-line fa uns dies: Som éssers relacionals, i ens coneixem justament relacionant-nos. Experimentem que tots som “UN” i ho fem confinats.

Així doncs les coses, sóc de l’opinió que, per a prevenir majors atzagaiades i millorar-nos, ara és el moment de regenerar-nos, com Katutura. Necessitem de nou emprendre sens falta un reenfocament en una manera de viure en solidaritat, cooperació, humilitat, confiança, responsabilitat, comprensió empàtica; valors-base de les noves relacions interpersonals que cal recuperar en totes les arestes de l’existència, de manera holística i transversal, per a així ser fidels a la nostra essència original, en harmonia amb el Planeta Terra, en comunió amb Gaia.

Sumem-nos a les relacions Ubuntu!

Autora: Elia García Saura, impulsora de #RelacionsUbuntu, vinculada a MIESES GLOBAL